Símbols i Imatges D’una època negra

L’entrada a la sala: veiem diversos passadissos marcats pels murs blancs on hi trobem les fotografies exposades. A mà esquerra, una taula conté llibres de l’època amb documents gràfics de la temàtica.

I quina és aquesta temàtica? La famosa postguerra. La Barcelona de la postguerra. Els temps negres, de rigorosa disciplina, de repressió, de por, de silenci. Els anys de catolicisme arrelat i nacionalisme exacerbat, de callar i acotar el cap davant el vencedor.

Sens dubte, algunes imatges imposen respecte, exposades amb la intenció de fer pensar l’espectador, d’impressionar-lo. Imatges silencioses, amb la informació justa per tenir contextualitzat el seu contingut.

Vull posar en relleu dos petits detalls clau per entendre aquesta col·lecció:

Gairebé tota la col·lecció pertanyia el mateix autor: Pérez de Rozas. Després d’una petita recerca per internet (i ho podeu buscar vosaltres mateixos), trobem que la família Pérez de Rozas ha estat molt important en el fotoperiodisme català i espanyol, i ha retratat moments de la història del país, especialment de la ciutat de Barcelona. Aquí en trobareu un documental http://www.tv3.cat/fotografies/fotografs/p-rozas

Per altra banda, penso que com a fet curiós, cal destacar la tècnica artística que utilitzava l’autor amb les seves fotografies: es tracta de la gelatina de plata.

Per fer-ne cinc cèntims, i com molts ja deveu saber, en les càmeres, l’obturador i el diafragma capten les imatges. La llum captada entra a l’interior de la càmera, i sobre una pel·lícula (paper fotogràfic o vidre, el que més endavant seria l’acetat de celulosa, ideat per George Eastman, molt més elàstic i resistent) i el material fotosensible -és a dir, que reacciona a la llum- s’adhereix a la pel·lícula, formant el negatiu de la imatge.

Aquest material, en aquest cas, és una emulsió de bromur de plata (AgBr) sobre paper fotogràfic. Les sals d’aquest compost es troben suspeses en una capa de gelatina. Quan la llum incideix sobre el compost, les mol·lècules de plata i de brom se separen. Per tant, les imatges queden captades “en relleu” sobre el paper, i s’obtenen les imatges al laboratori, en el procés de revelat.

I el resultat? Les imatges queden en blanc i negre, com solem dir. Però si ens hi fixem bé, el “blanc” té un to grisós, tirant al color de la plata.

Per últim, m’agradaria fer una petita reflexió, com a nucli de les conclusions que vaig treure després d’observar amb deteniment les imatges. Hi ha una part de l’exposició que és la que més em va cridar l’atenció: les celebracions d’esports i esdeveniments culturals.

Com ja sabem, la postguerra va marcar els hàbits de la societat amb caràcter feixista en tots els seus àmbits: del més íntim al més públic. Des del menjador de casa o les associacions culturals del barri o de la ciutat.

És sabut que Franco mantenia una relació d’amistat -si més no, diplomàtica- amb Hitler i Mussolini, i aquests i les seves respectives simbologies també van aparèixer a la Barcelona franquista.

M’explicaré amb un exemple: gairebé m’agafa un cobriment de cor en veure una imatge de la coral de les joventuts hitlerianes cantant al Palau de la Música amb una esvàstica gegant penjada d’un dels balcons de l’edifici modernista.

Qui m’ho hauria d’haver dit, després d’haver trepitjat tantes vegades el Palau.

Per una banda, vaig pensar en la importància d’aquestes fotos. La importància de recordar, de no oblidar el que va passar. Sense subjectivismes.

Com hauria jo sabut (o com m’hauria cregut!) que al Palau hi va penjar una esvàstica, si no ho hagués vist?

Per altra banda, vaig pensar en el valor dels símbols. Com hauria estat una conversa entre Lluís Domènech i Montaner i Hitler, és a dir, el pare del Palau i el líder del nazisme, respectivament?

Hauria acceptat Domènech i Montaner els fonaments ideològics del nazisme? Hauria donat la benvinguda a penjar una esvàstica al perfecte escenari modernista?

Més enllà de la idea que em ve al cap: “els ideals són anacrònics?”, em vénen preguntes relacionades amb les imatges, amb els símbols, amb l’art: “quan una obra ja no és en el seu context històric de creació, perd el seu sentit inicial? N’adopta d’altres?”. És a dir, el Palau ha acollit des de Beethoven, fins a espectacles de dansa, fins a Big Bands de jazz, fins David Bisbal o fins i tot els Amics de les Arts. I pel que es veu, va acollir també les joventuts hitlerianes.

I és que -penso- les icones artístiques prenen el sentit que els vulguem donar. O encara diria més: prenen el sentit que QUI MANA els vol donar. Franco va prendre a la seva disposició els edificis cèlebres de Barcelona ja existents per a acollir els esdeveniments artístics i esportius. Els ben vistos per la societat de l’època. Els que Franco volia que la gent veiés i acceptés.

El pensament m’impacta tant que podríem reflexionar-hi molt, però aquí acaba el meu comentari. Us convido a visitar l’exposició, perquè hi trobeu els vostres pensaments sobre la matèria. Teniu temps fins el 18 de setembre!

En aquesta exposició fotogràfica podem trobar una àmplia selecció de fotografies del fotògraf i periodista català Carlos Pérez de Rozas (1920 – 1990).

Pérez de Rozas, formant part d’una família molt important en el fotoperiodisme català, va començar a treballar des dels 9 anys, debutant en l’exposició universal de Barcelona del  1929, ajudant al seu pare en el seu estudi fotogràfic.  En el món de la premsa va debutar amb el diari “El día Gráfico” al 1932, i després de la Guerra Civil va treballar amb “La Solidariad Nacional” i amb “La Vanguardia”.

Feta una petita introducció al autor de gran part de les fotografies de l’exposició, i buscant una relació entre fotografies de la postguerra i l’art, arribo a la conclusió que parlaré del fotoperiodisme. Una modalitat de fotografia la qual es pot considerar un bon exemple d’art, no només pel que s’aconsegueix mostrar en les fotografies, sinó també per l’art i la gosadia del fotògraf per aconseguir la foto desitjada.

Intentant evitar una còpia literal de Wikipedia, el periodisme fotogràfic es una modalitat de la fotografia en la que s’expliquen històries i reportatges sobre un tema mitjançant fotografies que reflecteixin les causes o conseqüències del succés. Ser foto periodista requereix tenir bons coneixements en la fotografia, i en l’actualitat de la societat, la política i la cultura.
En aquesta modalitat de periodisme també hi ha premis coneguts a nivell mundial, tals com els premis Pulitzer i World Press Photo. Aquí unes fotografies dels guanyadors de la última convocatòria del premi Pulitzer:

En l’exposició de fotografia de la post guerra, ens trobem amb una saleta  plena de fotografies on podem veure a personatges tals com Franco, Hitler, Himmler, i més gent fent vida durant la època de post-guerra. Un cop dones una primera ullada a les fotos, et preguntes si potser l’autor de les fotografies es d’ideologia falangista, ja que s’aprecia en les imatges la millor part de la Barcelona de post-guerra, ressaltant el líder i la seva ideologia, però un cop penses més enllà, et dones compte que fer fotografies no de ser tan simple com apuntar l’objectiu i disparar la càmera.

Un dels riscs que pots córrer fotografiant la realitat es que aparegui algú que no vol cert succeïment fotografiat, i et trobes amb dos opcions, t’arrisques, o et quedes al marge. Així que al tornar a pensar en l’exposició, arribes a la conclusió que no tenies plena llibertat per publicar fotografies i que té més sentit que quan vagis a veure les fotografies esperant una realitat potser mes real et trobis amb una petita desil·lusió.

Desde siempre los poderes tratan de justificarse cuando están en la cúspide. Máxime cuando han alcanzado el poder por las armas. Por eso, la utilización que el régimen franquista hizo de las imágenes del pasado español no resulta nueva. De hecho, el propio término utilizado para definir fascismo se compone de un pasado clásico. La palabra Fasces proviene de origen latino y eran las hachas con la que los lictores (un cargo de la antigua roma)  se decoraban sus togas para significar poder. Así el fascismo italiano (es en este país de donde proviene el término y siendo precisos es el único país donde podemos atribuirlo exactamente) recuperó las Fasces como símbolo de que el estado de Mussolini era de hecho una nueva Roma, o por lo menos eso creían. Las Fasces también aparecen en nuestro país y en un logo que todos hemos visto más de una vez, en el escudo de la guardia civil.

La Imagen fue muy importante para Mussolini. Siempre quiso relacionarse con el imperio romano y trató de adaptar su país a su pasado glorioso. El manido gesto de alzar el brazo que luego sería recogido por el gobierno nacionalsocialista alemán y el régimen franquista español proviene del saludo romano con la que los romanos saludaban a un hombre de un rango superior. Si hay una época exacta que el Duce quiso emular fue la época del primer emperador Romano, Octavio Agusuto (aunque para ser precisos nunca recogió el título de emperador, sino que este fue Tiberio) con el que el dictador tuvo una clara fijación. No es casual que la Roma de Mussolini se remodelará al completo y el magnífico altar de la época de Augusto, el ara pacis, se conviertiera en un estandarte de la nueva ciudad.

Lo mismo pasó en el ejemplo español. El régimen se apropió de muchas de las imágenes que formaban parte del pasado glorioso. De hecho la bandera de la época es confundida muchas veces con el emblema de los austrias españoles. Sí, Franco recogió la bandera de los Habsburgo, pero le añadió una cabeza, configurando así la conocida águila bicéfala (vulgarmente conocida como el aguilucho). El himno fue un caso diferente, el régimen quitó el himno de la república, el himno de Riego (en honor al general de nombre homónimo que se alzó en medio del siglo XIX por la república) que había substituido el que hasta entonces había sido oficial, desde que el rey Carlos III lo utilizara como marcha para su representación. Curiosamente tiene un origen alemán, pues era una marcha militar que vino desde aquel país. Como anécdota decir que el dictador decidió colocarle letra, para lo que llamó al poeta Jose María Pemán, pero como cada vez que sonaba en sitios oficiales el poeta se llevaba un plus de dinero, el dictador decidió él mismo eliminarlo.

La historia cambiaba. Pese a que los iberos carecían de una entidad nacional se exaltó la defensa de Numancia como un mito nacional. Tampoco esto es nuevo, ni siquiera la historia, ya el gran escritor Miguel de Cervantes había escrito una maravillosa obra de teatro que relataba la historia de Numancia y su asedio. Evidentemente en la obra de Cervantes la unidad nacional no estaba tan definida como en la exaltación patriótica del régimen, pero estaba claro que los asediados compartían una cultura y odio común.

El caso es que se reinterpretaron mitos, como también había sucedido en Alemania. El III Reich, claro, porque Hitler se veía a sí mismo como un continuador de la historia alemana. El I fue el imperio sacro-romano germánico (otro caso de apropiación histórica, pues los grandes emperadores de aquel gobierno, como Oton I, se veían claros continuadores de la historia romana, cuando realmente la disgregación con los lazos romanos era ya evidente), el II fue el del Káiser Guillermo (Káiser, palabra que deriva del nombre latino César, como también lo deriva Tzar, el monarca ruso y las dos palabras sirven para definir líderes de poder) y el canciller de Hierro, Otto Von Bismarck.Y el III, el que supuestamente había de durar 1000 años, el suyo. Ideológicamente el gobierno alemán también se sirvió de su propia historia para exaltación nacional. Desde la música (la magnificencia de Wagner) como es el caso de Karl Orff que inspirándose en los goliardos (monjes alemanes que después de ser expulsados del convento se dedicaban a componer cantos que tiraban muchas veces de socarronería) crea Carmina Burana, una magnífica música compuesta con un único motivo: Ensalzar los corazones de miles de alemanes.

Advertisements
This entry was posted in Arte, Historia and tagged , , , , , , , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s